SEGONA PART, PRÀCTICA 3

1. Recollir les dades dels nens i nenes dels altres grups i organitzar-les intentant trobar una “pauta evolutiva”. Comentar els resultats obtinguts.
Comparació dels resultats obtinguts:

Conservació de la substància:

- El nen de la pràctica del grup Avinua, que té la mateixa edat que el nostre nen, els hi contesta que hi ha més plastilina a la bola verda per que se n’ha posat més. El nostre nen, ens diu que hi ha la mateixa plastilina per que les dues boles són igual de altes.
- Quan fem el “xurro” tots dos nens diuen que hi ha més plastilina a la figura que hem transformat, i que per a tenir la mateixa plastilina un altre cop, el nen Avinua ens diu que fem un altre “xurro” i el nostre ens diu que tornem a fer la bola.

Conservació del pes:

- En la pregunta referent al pes, el primer nen contesta que hi ha pesa més la verda per que és més rodona, en canvi el nostre ens diu que pesen igual.
- Quan fem el “xurro” el primer nen diu que pesa més la bola i el nostre nen diu que pesa més el “xurro” pel fet d’ocupar més espai.
Conservació de la longitud:
- Quan a ambdós nens els hi posem les palletes al davant, una paral•lela a l’altre, ens diuen que són igual de llargues. Un cop les movem ja canvien, una sempre és més llarga que l’altre. Per a que tornin a ser igual el que hem de fer és posar-les juntes i paral•leles.


La classificació dels blocs lògics:

- El nen Avinua ha ordenat per colors les figures sense importar la mida. El nostre nen ha anat ordenant dient: “Les grans amb les grans, les petites amb les petites... I ara per colors...”.

Quantificació de la inclusió:

- El nen Avinua fa la pràctica amb fruites i les compta dient que hi ha més quantitat d’unes i menys de les altres. Al nostre nen li faig la pràctica amb unes rosquilles i unes xocolatines. El nen les compta i diu on hi ha més. Encara que li posi les rosquilles molt juntes(hi ha més) i les xocolatines separades (hi ha menys), ell sempre les compta i sap on hi ha més.


María A.M.







2. D’acord amb la perspectiva piagetiana, l’adquisició de diferents nocions operatòries, com les diferents conservacions (quantitat, massa, pes, volum, longitud, entre altres) o la classificació lògica, es podrien considerar “pre-requisits” per a la construcció de coneixements escolars durant l’etapa de primària. Busca informació d’aquest punt (recorre a la web o a d’altres fonts, però tinguis cura del lloc d’on extreus la informació) i reflexiona sobre les implicacions educatives de la teoria piagetiana en l’educació primària.


IMPLICACIONS EDUCATIVES DE LA TEORIA PIAGETANA EN L’EDUCACIÓ PRIMÀRIA
La Pedagogia Operatòria és una proposta pedagògica o mètode d’ensenyament basat en la teoria genètica de Jean Piaget. Aquesta parteix de la concepció és una construcció que realitza l’individu a través de la seva activitat amb el medi. Encara que el coneixement de la realitat serà més o menys comprensible per al subjecte segons els instruments intel•lectuals que tingui, és a dir, de les estructures operatòries del seu pensament. L’objectiu de la Pedagogia Operatòria és afavorir el desenvolupament d’aquestes estructures i ajudar al nen perquè construeixi els seus propis sistemes de pensament. Per a això, s’ha d’afavorir el desenvolupament de la lògica dels actes de l’infant, de forma que sigui el mateix el que dedueixi el coneixement dels objectes i fenòmens de la realitat, sense oferir-lo com alguna cosa acabada.
A aquest procés de construcció del coneixement, la pedagogia Operatòria li assigna un paper especial a l’error que l’infant comet en la seva interpretació de la realitat. No són considerats faltes, sinó passos necessaris en el procés constructiu. Es contribuirà a desenvolupar el coneixement tenint consciència de que els errors de l’infant formen part de la seva interpretació del món.
En aquesta tendència, l’alumnat executarà un paper actiu en el procés d’aprenentatge, entès com un procés de reconstrucció en el qual el subjecte organitza el que se li proporciona, d’acord amb els instruments intel•lectuals que posseeix i dels seus coneixements anteriors.
És necessari tenir en compte que segons aquesta tendència, els coneixements es recolzen en determinades operacions intel•lectuals que són construïdes per l’individu, seguint processos evolutius que l’ensenyament ha de tenir en compte, per a poder assegurar que els coneixements que s’ofereixin a l’alumnat puguin ser integrats al seu sistema de pensament: si això no passa, els mateixos es convertiran en inoperants. L’infant aconseguirà realitzar correctament tasques o exercicis escolars, però de manera mecànica, ja que encara no ha desenvolupat les bases intel•lectuals que li permetin la comprensió lògica dels mateixos.
El paper de l’escola consisteix en estimular el desenvolupament de les aptituds intel•lectuals de l’infant, que li permetin el descobriment dels coneixements. L’ensenyament ha de tenir en compte el ritme evolutiu i organitzar situacions que afavoreixin el desenvolupament intel•lectual, afectiu i social de l’alumnat, possibilitant el descobriment personal dels coneixements i evitant la transmissió estereotipada dels mateixos.
En conseqüència, el professorat ha d’assumir les funcions d’orientador, guia o facilitador de l’aprenentatge, ja que a partir del coneixement de les característiques psicològiques de l’individu en cada període del desenvolupament, ha de crear les condicions òptimes perquè es produeixi una interacció constructiva entre l’alumnat i el coneixement. Això s’aconsegueix observant quina és la forma de pensar de l’infant i creant situacions de contrast que originin contradiccions que el subjecte senti i l’estimulin a buscar i donar una solució millor. Ha d’evitar, sempre que sigui possible, oferir la solució d’un problema o transmetre directament un coneixement, ja que això impedirà que l’estudiant ho descrigui per ell mateix. Una altra de les seves funcions, és fer que l’alumnat entengui que no només pot arribar a conèixer a través d’altres (llibres, mestres), sinó també per si mateix, observant, experimentant, combinant raonaments.
La valuositat d’aquesta proposta pedagògica consisteix en el caràcter actiu que té el subjecte en la obtenció de coneixements, que l’ensenyament ha d’afavorir les condicions perquè el subjecte construeixi els coneixements per si mateix, evitant donar-los-hi com alguna cosa finalitzada.